Des d'aquest espai, m'agradaria expressar la meva admiració per aquestes dues persones, la Dra. Creu Casas i el Dr. Xavier Llimona, dues persones que han fet moltíssim per a promoure el coneixement dels briòfits i dels líquens a la nostra terra. Quan vaig llegir aquest homenatge del Xavier Llimona em vaig emocionar, i cada vegada que el llegeixo sento que des del silenci, des de les petites passes s'aconsegueix moltíssim. M'agradaria compartir-ho amb aquelles persones que senten el mateix.
Nunc dimittis servum tuum
Lluc 2, 25
Creu Casas, in memoriam
Tot just acabada la feina
pots guanyar estances
del repòs i la pau.
Tinc vora meu tres llibres
on pulcrament i amb ajut resumiries
una vida d’amor intens al teu país.
Just corregida la darrera ratlla
ja saps serenament com va cessant el ball
i toca l’hora d’eixir-ne de puntetes,
tal com viuen, es dispersen i moren
els vegetals humils sobre els quals t’inclinaves
amb amistat i moltes lentes hores,
tot destriant-ne els més petits detalls.
Si et vull recordar viva reveig quan penetraves
plana endins dels Monegres,
terres riques en ríccines i altres soledats.
Et veig perduda vora rierols ombrívols
al Montseny, a les altes molleres
dels Pirineus, a tants indrets ibèrics pretèrits.
Et veig entre els volcans
del Cap de Gata
regnant sobre una cort de deixebles
(ai las! tan joves!),
com una reina mare
asseguda al seu tron
davant l’estereoscopi,
dissecant amb agulles
minúcies verdes, molses, vida ínfima.
Dona valenta, en un temps com aquell de dones
derrotades,
insistent, incansable, obrint portes
en un maig (el del 68?),
quan parlar d’arbres
semblava a alguns un crim,
tu, armada amb una lupa
t’asseies entre els savis i els joves, i ensenyaves.
Els que envellim entre coses petites
et demanem ara que intercedeixis
davant el Déu que estima
Francesc d’Assís, la poesia,
branques d’arbre que aguanten
les voltes de rajola i vidres verds,
i tantes altres coses aparentment inútils,
perquè ajudi a salvar les vides ignorades
i ens permeti seguir contemplant-les,
si cal agenollats,
magnificant la terra amb un vidre d’augment.
Xavier Llimona, 22-05-07.Tot just acabada la feina
pots guanyar estances
del repòs i la pau.
Tinc vora meu tres llibres
on pulcrament i amb ajut resumiries
una vida d’amor intens al teu país.
Just corregida la darrera ratlla
ja saps serenament com va cessant el ball
i toca l’hora d’eixir-ne de puntetes,
tal com viuen, es dispersen i moren
els vegetals humils sobre els quals t’inclinaves
amb amistat i moltes lentes hores,
tot destriant-ne els més petits detalls.
Si et vull recordar viva reveig quan penetraves
plana endins dels Monegres,
terres riques en ríccines i altres soledats.
Et veig perduda vora rierols ombrívols
al Montseny, a les altes molleres
dels Pirineus, a tants indrets ibèrics pretèrits.
Et veig entre els volcans
del Cap de Gata
regnant sobre una cort de deixebles
(ai las! tan joves!),
com una reina mare
asseguda al seu tron
davant l’estereoscopi,
dissecant amb agulles
minúcies verdes, molses, vida ínfima.
Dona valenta, en un temps com aquell de dones
derrotades,
insistent, incansable, obrint portes
en un maig (el del 68?),
quan parlar d’arbres
semblava a alguns un crim,
tu, armada amb una lupa
t’asseies entre els savis i els joves, i ensenyaves.
Els que envellim entre coses petites
et demanem ara que intercedeixis
davant el Déu que estima
Francesc d’Assís, la poesia,
branques d’arbre que aguanten
les voltes de rajola i vidres verds,
i tantes altres coses aparentment inútils,
perquè ajudi a salvar les vides ignorades
i ens permeti seguir contemplant-les,
si cal agenollats,
magnificant la terra amb un vidre d’augment.
Intento de versión castellana,
algo libre
Apenas terminado el trabajo.
has ganado el acceso a las estancias
del reposo y la paz.
Tengo a mi lado tres libros
donde con pulcritud y ayuda resumiste
una vida de amor intenso a tu país.
Apenas corregida la línea última,
serena, has comprendido como la danza acaba
y ya suena la hora de abandonar el corro, de puntillas,
tal como viven, se dispersan y mueren
las plantitas humildes
sobre las cuáles te inclinabas
con respeto, amistad y lentas horas
hasta encontrar sus sutiles detalles.
Si quiero recordarte viva, vuelvo a verte
penetrar por los vastos Monegros,
tierras ricas en ríccinas y otras soledades.
Te contemplo siguiendo umbríos riachuelos
en el Montseny, y en los altos tremedales
del Pirineo, en tantos
olvidados recovecos ibéricos.
Te veo rodeada de volcanes
en el Cabo de Gata,
presidiendo una corte de discípulos
(realmente, tan jóvenes!)
como una reina madre
en su trono sentada
ante el estereoscopio,
disecando con ágiles agujas
minucias verdes, musgos, vida ínfima.
Mujer valiente, en tiempos como aquellos
que habían derrotado a las mujeres,
insistente, incansable, abriendo puertas
a un mes de mayo (el del 68?),
en unos tiempos en que hablar de árboles
era para nosotros casi un crimen,
tú, armada con tu lupa
compartías asiento entre sabios y jóvenes
y enseñabas.
Oración final
Los que entre cosas pequeñas
envejecemos, te pedimos ahora que intercedas
ante el Dios que tanto aprecia
San Francisco de Asís, la poesía,
los templos en que ramas de árbol
sostienen bóvedas de esmeralda y ladrillo,
y tantas otras cosas para algunos inútiles,
para que nos ayude a salvar las vidas ignoradas
y nos permita continuar contemplandolas,
si es necesario arrodillados,
magnificando la tierra con un cristal de aumento.
Xavier Llimona, 20-09-07
Creu Casas i Sicart (Barcelona, 1913 - Barcelona, 2007)
Primera dona que es va incorporar com a membre de ple dret a l’Institut d’Estudis Catalans a través de la Secció de Ciències Biològiques (1978). Farmacèutica, experta en criptogàmia i briologia, havia estat professora adjunta de Fanerogàmia a la Facultat de Farmàcia de la UB del 1949 al 1967, i agregada de Fitogeografia a la Facultat de Biologia des del 1967 fins al 1971. Va exercir com a catedràtica de Botànica a la Facultat de Ciències de la UAB durant el període 1971-1983, d’on n’era professora emèrita. Va rebre la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya el 1983, el Premi Fundació Catalana per a la Recerca 2002 i el Premi Crítica Serra d’Or. El 2006, a Farmàcia i Biologia a la UB, les dones docents i investigadores arriben al 58,49 % i el 38,23 %, i les estudiants representen un 78,59 % i un 67,45 %, respectivament.
Primera dona que es va incorporar com a membre de ple dret a l’Institut d’Estudis Catalans a través de la Secció de Ciències Biològiques (1978). Farmacèutica, experta en criptogàmia i briologia, havia estat professora adjunta de Fanerogàmia a la Facultat de Farmàcia de la UB del 1949 al 1967, i agregada de Fitogeografia a la Facultat de Biologia des del 1967 fins al 1971. Va exercir com a catedràtica de Botànica a la Facultat de Ciències de la UAB durant el període 1971-1983, d’on n’era professora emèrita. Va rebre la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya el 1983, el Premi Fundació Catalana per a la Recerca 2002 i el Premi Crítica Serra d’Or. El 2006, a Farmàcia i Biologia a la UB, les dones docents i investigadores arriben al 58,49 % i el 38,23 %, i les estudiants representen un 78,59 % i un 67,45 %, respectivament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada